Éste cuento lo escribí cuando tenía once años, pero no lo publiqué ni lo enseñé a nadie. Tardé cinco años en publicarlo porque me daba vergüenza. Le tengo mucho cariño, pues con él gané mi primer premio de literatura. (Primer premio de narración breve del 12º certamen Castell de Barberà del año 1999)
Viure somiant o somiar vivint
Un silenci quasi tenebrós omplia la sala. Es podia notar la fredor de la casa, buida, sense cap escalfor humana. En aquest aspecte la Sara tenia fred, molt de fred. Però tot canviava de nit, quan mitjançant els seus somnis viatjava a mons fantàstics que emplenaven el seu cor de l'escalfor que li mancava.
Una nit va somiar que jeia enmig d'un prat de roses negres. Un vent gelat va remoure la seva camisa de dormir blanca, sedosa i freda. Va mirar al seu voltant. De sobte li va aparèixer una paret blanca i lluminosa que inundava tot el prat d'una brillantor encegadora. Es va despertar, suant. Jeia enmig d'un prat ple de roses negres. Es va aixecar. Va mirar al seu voltant i va veure la seva casa, immensa. Per fora era tan freda com per dintre. Mai havia sortit de casa. S'encaminà lentament cap a la mansió, punxant-s'hi els peuets nus, esgarrapant-s'hi la roba. De sobte se li aparegué una immensa paret blanca al seu davant, tan lluminosa que quasi no s'hi podia veure. Es va despertar. Jeia al seu llit. Es va adonar que tenia tots els peus sagnant, plens d'espines de roser.
Després d'aquell somni confús, que no podia entendre, no va tornar a somiar res. Potser sí que hi somiava, però mai es recordava.
El temps va passar i tots els dies eren iguals. Mai havia tingut cap amic, perquè tots els criats de la casa li tenien por i els seus pares mai estaven amb ella. Així que l'única cosa que li quedava eren els llibres, que contenien la imaginació dels seus somnis.
El dia que feia divuit anys va tenir el mateix somni de quan tenia nou anys. Es va despertar alterada, tota suada. Després de guarir-se les ferides s'encaminà a la biblioteca. Va buscar un llibre de somnis que va trobar casualment un dia d'estiu. Va comprovar, colpida, que les roses negres juntament amb la paret blanca significaven la mort. Neguitosa, va tornar a la seva habitació, plena de grans cortines sedoses i blanques. Es va introduir al seu odiós llit tou i fred. De seguida s'adormir.
Va somiar que es trobava enmig d'un prat ple roses negres amb una immensa paret blanca i lluminosa que aparegué davant seu. Però aquest cop no va fugir. Indecisa va estirar el dèbil braç i va tocar la paret amb les puntes dels dits. Sorpresa, va adonar-se què no era sòlida. Era com una tela de llum. Sense pensar-ho dos cops va fer un pas endavant. Va somiar en mons fantàstics que emplenaven el seu cor de l'escalfor que li mancava.
Va sortir el sol, brillant i potent per l'horitzó gris. La criada va entrar a l'habitació amb l'esmorzar a les mans.
-Bon dia senyoreta. Li porto l'esmorzar.
Però ningú no va respondre. El cos de la Sara jeia fred i blanc, ple d'espines de roser, enmig dels llençols embrutats de sang.
Una nit va somiar que jeia enmig d'un prat de roses negres. Un vent gelat va remoure la seva camisa de dormir blanca, sedosa i freda. Va mirar al seu voltant. De sobte li va aparèixer una paret blanca i lluminosa que inundava tot el prat d'una brillantor encegadora. Es va despertar, suant. Jeia enmig d'un prat ple de roses negres. Es va aixecar. Va mirar al seu voltant i va veure la seva casa, immensa. Per fora era tan freda com per dintre. Mai havia sortit de casa. S'encaminà lentament cap a la mansió, punxant-s'hi els peuets nus, esgarrapant-s'hi la roba. De sobte se li aparegué una immensa paret blanca al seu davant, tan lluminosa que quasi no s'hi podia veure. Es va despertar. Jeia al seu llit. Es va adonar que tenia tots els peus sagnant, plens d'espines de roser.
Després d'aquell somni confús, que no podia entendre, no va tornar a somiar res. Potser sí que hi somiava, però mai es recordava.
El temps va passar i tots els dies eren iguals. Mai havia tingut cap amic, perquè tots els criats de la casa li tenien por i els seus pares mai estaven amb ella. Així que l'única cosa que li quedava eren els llibres, que contenien la imaginació dels seus somnis.
El dia que feia divuit anys va tenir el mateix somni de quan tenia nou anys. Es va despertar alterada, tota suada. Després de guarir-se les ferides s'encaminà a la biblioteca. Va buscar un llibre de somnis que va trobar casualment un dia d'estiu. Va comprovar, colpida, que les roses negres juntament amb la paret blanca significaven la mort. Neguitosa, va tornar a la seva habitació, plena de grans cortines sedoses i blanques. Es va introduir al seu odiós llit tou i fred. De seguida s'adormir.
Va somiar que es trobava enmig d'un prat ple roses negres amb una immensa paret blanca i lluminosa que aparegué davant seu. Però aquest cop no va fugir. Indecisa va estirar el dèbil braç i va tocar la paret amb les puntes dels dits. Sorpresa, va adonar-se què no era sòlida. Era com una tela de llum. Sense pensar-ho dos cops va fer un pas endavant. Va somiar en mons fantàstics que emplenaven el seu cor de l'escalfor que li mancava.
Va sortir el sol, brillant i potent per l'horitzó gris. La criada va entrar a l'habitació amb l'esmorzar a les mans.
-Bon dia senyoreta. Li porto l'esmorzar.
Però ningú no va respondre. El cos de la Sara jeia fred i blanc, ple d'espines de roser, enmig dels llençols embrutats de sang.
